l'hora violeta

Una nova vida

2012-02-01T09:44:00.000-08:00

No sé si encara hi haurà algú que llegirà aquest bloc, o com jo, se n'haurà oblidat d'ell. Hui m'he retrobat amb ell i m'he proposat fer-li un poc de cas. Mai he sigut constant per escriure, així que tampoc ara vaig a prometre res. El meu bloc no té un tema concret ni, com he dit, una freqüència però sempre consideraré que tinc un xicotet espai a la xarxa on plasmar allò que se'm passa pel cap. Com deia en un dels primers posts, allà pel 2006, és la meua finestra al món.

Així, per tant, hui m'he decidit a obrir un poquet la meua finestreta. Fa 24 setmanes que estic gestant una vida amb molta il·lusió i, sobretot, amb molt d'amor. Crec que mai havia obert tant aquesta finestra, però fins i tot, m'atrevisc a dir que sóc moooolt feliç i em sent molt afortunada per poder viure aquesta experiència, que sembla ser que no ha començat encara.

Potser encara no ha començat de veres però el que estic vivint ja és meravellós. Sentir que dins meu s'està formant una personeta és una sensació molt bonica, m'atreviria a dir que és màgica. I és que, poca broma, a mi em sembla que tot açò forma part de la màgia, d'un botonet xicotet, ha anat creixent setmana darrere setmana sense adonar-me'n pràcticament de res, i ara ja note que Blai està dins meu pegant patadetes. És meravellós i per això ho vull compartir.

A Blai li tocarà nàixer en un any ben fotut, segons diuen els experts, serà el pitjor de tots. Això em preocupa, i tant, però no tant com m'hauria d'angoixar, la veritat. Estic molt positiva i amb molta força. Blai creixerà rodejat de tota l'estima que siga possible, i tot i que això sembla un poc hippy, o com diu un amic meu, un poc wi-pi, a mi em pareix que amb això hi ha prou per viure. Està clar que si els seus pares aconseguim unes bones feines, tot anirà millor, però tot vindrà rodat, n'estic segura.

Tradicions que es desfan a la boca

2010-04-06T03:39:00.000-07:00

Arnadí fet per ma mare

Els aparadors dels forns de la Costera i de mitja Ribera Alta en van plens d'arnadí estos dies. S'acaba la Setmana Santa i amb l'arribada de la Pasqua és l'hora de tastar els suculents plaers als quals la tradició dóna pas. L'arnadí és un dolç de base de carabassa i dels àrabs, diuen, que en vam aprendre la recepta. Xàtiva és l'epicentre d'aquest típic dolç, i fins i tot en té una marca patentada, però els pobles del voltant bé que han sabut també conservar la tradició.

I la tradició diu que fins Divendres Sant res de menjar arnadí. Ara són quasi tots els forns els que ofereixen als clients l'arnadí per als clients, però fins fa només unes dècades aquest plaer de la gastronomia tradicional es feia principalment a casa. I, segons conten els més vells, es preparava durant la setmana santa però no s'havia de menjar fins al divendres.

En la seua elaboració bàsica no hi falta el sucre, la carabassa, els ous o l'ametla, tot i que hi ha diferents variants que utilitzen també el moniato. Com molts llegats que ens deixaren els àrabs, l'arnadí continua viu a la nostra tradició i és per això que a Xàtiva, a la Costera i fins i tot a alguns pobles de la Ribera Alta estos dies no hi falta aquest dolç a les nostres postres, i si va acompanyat d'una misteleta, millor que millor.

N'hi ha qui diu que només s'ha de menjar per Pasqua aquesta exquisidesa, com n'hi ha qui diu que no s'ha d'afegir el moniato perquè l'original només porta carabassa, però a Llanera de Ranes s'hi cuina també en novembre i amb més de 10 varietats del mateix plat. I és que des de fa més de 25 anys, aquesta localitat de la Costera celebra a finals d'any el Concurs Nacional d'Arnadí, on cada any participen més de 50 cuiners i cuineres que opten al premi al millor arnadí de l'any.

Si és veritat que aquest concurs no es fa a Xàtiva, on sí que es fa el concurs d'arròs al forn, la capital de la Costera compta des de 1998 amb una marca registrada com a "Arnadí de Xàtiva". I és que un ex regidor del PP, Miguel Ángel Moracho va patentar en aquell any aquesta marca per tal de comercialitzar-lo en un local de la seua propietat.

Si bé Xàtiva conserva la marca, altres localitats se'n fan ressò d'aquesta tradició culinària, com és el cas d'una empresa de Canals que en 2004 va traure al mercat el primer gelat fet d'arnadí. Des de llavors, el dolç de carabassa es menja també a l'estiu.

Potser el calendari gastronòmic ha quedat alterat amb els anys però si la tradició mana que fins Divendres Sant no es pot menjar arnadí, per alguna cosa serà. I el diumenge... les mones.

ARTICLE PUBLICAT A ARA MULTIMÈDIA EN DIVENDRES SANT

ARA Multimèdia

2010-01-11T23:41:00.000-08:00

ARA no puc actualitzar....
ARA estic ocupada...
ARA espereu un poc que arriba...
ARA sóc tota ARA Multimèdia

am from dimare on Vimeo.

L'art de brofegar

2009-05-12T08:00:00.000-07:00

No fa vent, ni plou, ni fa sol.
No és blau, ni roig, ni gris.
No és dolç, ni aspre, ni salat.

És i prou.

Aleshores, gairebé, veritat.
Gilipolles, sense vergonya, rematats.
Ignorància, incultura, indecència.

És i prou.

Parada tècnica

2009-01-29T06:39:00.001-08:00

L'Inquiet ja fa mesos que va arrancar, de fet, ja està escalfant motors de nou, però aquest blog es va quedar estancat aquell mes de novembre, que ja sembla que faça una eternitat.
Una de les raons, que no l'única, de la meua deixadesa és potser el motiu d'aquest post, i és la incompetència de les companyies telefòniques al segle XXI.
Fa poc més de sis mesos que m'he trasllada a ma casa i encara no tinc Internet... i no és perquè no ho haja demanat, no. La meua primera telefonada al 1004, de Telefónica, va ser allà pel mes de novembre. Després de dues setmanes, aproximadament, em van respondre que no era possible posar-me la línia ADSL, que a ma casa no hi havia cobertura.
Quèeeee???!!!
Això com pot ser?
Jo em vaig quedar a quadres, és clar. No em semblava normal que els meus veïns en tingueren i jo no. Què passa, que per ser un poble menut no tenim dret a fer ús de les noves tecnologies?
Després d'insistir durant mesos, he seguit buscant alternatives però ara resulta que l'única opció que tinc és Telefónica i l'última explicació d'aquesta és que no tenen prou "caixetes" per a més línies i que fins que algú no es done de baixa jo no en tindré. Jo no em crec el que m'estan dient, no m'ho crec!!! I què passa a les grans ciutats? a les finques de 50 pisos? Realment crec que el que fan és oblidar-se'n dels pobles rurals. I jo, vinga fer peripècies per buscar una xarxa, amb antenes com les de la NASA i coses per l'estil...
I clar, imagineu la cara que se'm queda cada vegada que veig a la tele l'anunci d'aquell que es queda a dormir al bar i tot amb el seu pinxo d'internet! I jo sense poder treballar a ma casa! Si, si, perquè si els de Telefónica em posaren Internet m'estalviaria almenys 250 km a la setmana, o bé deixaria d'envair la casa del meu germà per fer la meua feina a distància. Ja em ric per no plorar.
Bo, ara ja sabeu perquè més o menys he deixat d'escriure al blog. No promet que l'actualitzaré més sovint perquè ja em coneixeu i sabeu que no és veritat, però la intenció és el que compta i sinó, ja sabeu que em podeu trobar al facebook, que és el que està de moda! Això si, entre quan no tinc feina, eh! (això és per a Natx i German). Un altre dia parlarem del facebook, o la pèrdua total de la intimitat, del GH, de Orwell...

ARRANCA L'INQUIET

2008-11-21T02:42:00.001-08:00

Ui, que ja no me'n recordava que tenia blog!!! Açò d'estar en l'atur és molt estressant, no tinc temps per a res, jejeje. Aprofite que passe un moment per la xarxa per recordar-vos que avui comença la quarta edició de l'Inquiet, l'únic festival de cinema en català del món i a més, una iniciativa molt molt lloable de l'equip de la Casa de Cultura de Picassent. Tota pedra fa paret, ja sabeu, i events d'aquest tipus són molt necessaris per a la nostra cultura.

Feu-li una ullada al programa, hi ha coses interessants: documentals, pel·lis, curts... i fins i tot projeccions dins la piscina dins de la secció lliure.

Ens veiem a l'Inquiet!!!

Un passeig per la Serra Mariola

2008-09-30T11:02:00.000-07:00

No vam trobar les caves però almenys vam menjar mores. I que bones!!!

Després de l'estiu i cansada del sol i platja, el que realment abellix és passetjar per la muntanya i quin indret més adient que la Serra de Mariola.

Agres és un poble amb encant, d'eixos que no et canses de visitar. Sempre m'havien dit que la Cava Gran, enfilant el Montcabrer era per a veure, i aquesta va ser la meua intenció. Però en això es va quedar, no sé com ho vam fer que vam pujar i pujar serra amunt i al final no vam trobar res. Sort que de camí ens vam trobar aquestes magnífiques mores, que van suplir la bellesa de la cava. Un altre dia serà.

Per acabar el dia, i ja tornant cap a casa ens enfilem cap a la Vall d'Albaida i ens parem a Bocairent. La vista des de la carretera és única, quin conjunt de cases més bonic, allà enclavat en la muntanya. Les covetes del moro també les deixem per a un altre dia, és tota una experiència endinsar-se per aquells passadissos tan menudets. La foto és de quan vaig anar en Pasqua.

Pendent queda, per tant, la cava gran d'Agres, les covetes del moro i com no, l'herberet en Bocairent.

Tornar

2008-09-10T03:21:00.000-07:00

Em passe la vida donant disculpes per la manca de constància en l'actualització del blog, què hem de fer! A principis d'agost em vaig prometre a mi mateixa que aprofitaria les vacances per deixar algun escrit que altre, però res, no hi ha hagut manera. També cal dir que amb el trasllat a ma casa, que m'ha ocupat molt de temps, he hagut de renunciar a Internet i, per tant, ja no és tan fàcil poder escriure un post des del sofà... tot i això, no deixa de ser una excusa més.
Ara no escric des del sofà, sinó des del treball, ja que la tornada no ha sigut tan dura com pensava i de moment, cal tocar fusta, encara no han arribat les jornades estressants de feina, més bé al contrari. Almenys jo sí que he tornat de vacances i no com altres.
Podria aprofitar aquest post per contar-vos el mes d'agost: la casa, el teatre, el viatge a formentera, les festes del poble, etc. Però tampoc es tracta d'avorrir-vos així que no sé realment de què parlaré.
De moment, pararé atenció en una cosa que m'ha sobtat a la tornada de les vacances. Me n'he adonat que hi ha moltes coses que no canvien, com per exemple la persecució del diari El Mundo cap a les llengües minoritzades i sobretot la seua obsessió pel català. Des de la difusió d'aquell Manifiesto por el la Lengua Común, tot i que la cosa no venia de nou, que no han parat amb aquesta agressiva campanya contra la notmailització lingüística a les comunitats amb idioma propi. Realment penseu que el castellà està en perill d'extinció? Mireu el que proposava Toni Cucarella al seu blog.
Repassant hui la premsa m'he trobat amb una notícia que m'ha fet riure (o plorar, segons com ho mires), el titular diu El colegio público Son Caliu no permite hablar español en el centro ni a los padres. L'encapçalament de la pàgina ho diu ben clar: PROHIBIDO ESTUDIAR EN ESPAÑOL. Algú es creu que en una illa com Mallorca i en un poble com Calvià, on la majoria dels seus habitants són alemanys o anglesos, algú els prohibisca parlar el castellà? I encara més, el subtítol de la notícia diu que aquesta mateixa escola pressiona les famílies que no compleixen la normativa excloguent-les de viatges i celebracions pel centre. Em costa de creure, la veritat.
No és que em sorprenguen aquestes notícies, la veritat, ja hauríem d'estar ben acostumats al tractament tan groc que fa aquest diari, el pitjor de tot és que amb titulars així no m'estranya l'odi que estan generant en els lectors de cara als catalans, gallegs i bascos.
De fet, el que més em sorprén és que no diuen res de què al País Valencià obliguen a impartir una assignatura en anglès, en detriment del valencià i del castellà, en aquest cas també s'està prohibint estudiar en castellà, no? Aquest tema, per cert, mereix un post a banda, no? Perquè ja em diràs tu quina frickada és aquesta de traduir les classes a l'anglès... Juan José Millàs ho ironitza molt bé en aquest article.
Bo, i fent repàs a la premsa de hui també m'he rist llegint les declaracions de Fernando De Rosa, diu que agilitzarà el cas Fabra, jejeje. Que per cert, quina jugada que han fet els del PSOE i el PP amb el Consell General del Poder Judicial, no se'ls escaparà res, no. Si és que al final, les 7 diferències entre els partits estan cada vegada més difoses, per si algú ho dubtava, clar.
Ui, crec que ja ho tinc prou per hui, que si m'estiren de la llengua...

Vacances... i blog

2008-08-02T09:00:00.000-07:00

Per fi, estic de vacances i per fi, podré actualitzar el blog. Disculpeu aquells que heu estat entrant durant aquests dos mesos i s'heu trobat a l'home damunt de l'ordinador, sense cap altra novetat, ja m'ho heu dit molts, eh. Perdoneu, però és que han estat uns mesos un poc vertiginosos. Ja sé que sempre hi ha un moment per escriure unes parauletes, però volia fer-ho bé i en tranquil·litat. I la preparació de bodes (i no m'he casat jo), la casa, el teatre, i sobretot les hores que he passat al treball m'han impedit dedicar-hi uns minutets. Això sí, el blog del teatre, sí que l'he anat actualitzat. Aquests post tampoc no serà massa profund, però és només per advertir-vos que tornaré.

Aquesta setmana segurament ja me n'aniré a viure a ma casa, només falta l'última neteja i el trasllat d'allò més necessari. Per als interessats, us diré, que de moment no hi ha data per a la festa oficial d'inauguració. Això sí, aniré convidant-vos a poc a poc perquè vingueu a passar una estoneta agradable a la fresqueta de Senyera.

P.D. Vos deixe unes fotos fresquetes dels xiquets més bonics del món sencer!! I una altra del Riu Albaida, quan passava aigua al mes de juny, ara està més sec que sec.

65 hores!! el que faltava...

2008-06-11T12:01:00.000-07:00

Aquesta és la innocentada de la setmana. Per si no féiem prou hores a la feina sense cobrar, ara resulta que per llei la jornada laboral arribarà a les 65 hores. Però de què van aquests polítics? En què pensen?

Diuen que l'ampliació de les hores es negociarà entre l'empresari i el treballador, però, qui ho garanteix això si ara damunt la llei els dóna la raó.

El tema és seriós, així que ja està bé de parlar de l'Eurocopa, de la crisi o de l'uniforme escolar, perquè si continuem així veurem qui té temps de viure.

Potser aquesta és la solució, com diu la meua amiga Lídia, al problema de les hipoteques; és a dir, ens comprem una tenda de campanya, la muntem a l'oficina i venem les nostres cases, que vos sembla?

Tant de parlar de l'horari europeu i històries i ara què fa la UE? No havia quedat clar ja que no per més hores treballades es produeix més i que les jornades laborals interminables l'única cosa que provoquen són baixes per estrés, accidents de trànsit per cansament i infelicitat perenne? Com quedem?
Esperem que la cosa es parle i que la pressió social ajude a que el Parlament Europeu no ho ratifique, pel bé de tots.

Aigua vaaa!!!

2008-06-09T02:28:00.001-07:00

No ens podem queixar d'aigua, ara que no para de ploure. Deixaran estar tranquils els rius per un temps, per fi.
Us recomane la lectura d'aquest blog, està molt molt bé: http://www.solosequenosenada.com/2008/05/10/la-trama-%e2%80%9ctrasvase-del-ebro%e2%80%9d-v13/

Per un troç del teu cos

2008-06-03T09:54:00.000-07:00

Per un amor tan tendre
què donaria jo,
què em deixaria prendre
per un tros del teu cos.
Com el pagès que es lleva
per a fer el seu camp d'or,
jo et faria meva,
et llauraria el cos.

Pels teus ulls tan negres,
jo apagaria el sol;
que només les estrelles
fossin el teu bressol.
Junts faríem la drecera
caminant sense por;
jo et trauria les pedres,
i el vent del nord, la pols

LLuís Llach

Per als que estimeu en valencià. Cliqueu ací.

tornar

2008-06-02T10:09:00.000-07:00

Quina alegria retrobar-te!
Tan de temps sense tornar-hi i estaves al mateix lloc; la mateixa façana, el mateix interior, algun insignificant canvi però amb el mateix esperit. No hi eren, tanmateix, els mateixos actors, tot i que no hi havia canvis als personatges.
T'he trobat bé, t'he trobat sana, per a mi ha estat com tornar deu anys arrere.
Quina alegria retrobar-te!
El meu rol també ha estat ben diferent aquesta vegada, jo hi caminava amb la mateixa por que ho feia 10 anys abans, però les mirades no eren les mateixes, potser jo tampoc era la mateixa. Ha passat el temps i han canviat moltes coses.
De sobte, m'han passat pel cap milers d'imatges, com quan mires i remires un àlbum de fotografies. Imatges que he recuperat de ben a dins, d'entre una de les caixes que hi guardava a la meua memòria. He reviscut moments que ja havia oblidat per complet.
Quina alegria retrobar-te.

25 d'abril

2008-04-25T01:07:00.000-07:00

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.

No t’han parti per a dormir:
et pariren per a vetllar
en la llarga nit del teu poble.

(Vicent Andrés Estelles 1924-1993)

Sant Jordi

2008-04-23T00:49:00.000-07:00

De Barcelona m'ha arribat el primer regal de Sant Jordi, una rosa i un llibre virtual. Gràcies Betlem!
Tot i que que el costum dels catalans de regalar una rosa i un llibre no el tenim ací, és una tradició que m'agrada molt. Hui és el dia del llibre i, per què no aprofitar per fomentar la lectura? De llibres en tinc molts per recomanar, ja que últimament sembla que m'ha picat la mosca devorallibres, però us parlaré de l'últim, el que em vaig llegir anit. Es diu Pell de pruna, de Joan Olivares, el que va guanyar l'any passat el premi de literatura eròtica de la Vall d'Albaida, no és el primer llibre que em llig d'aquest autor, i també he llegit abans altres llibres guanyadors d'aquest premi, com l'Aurora de Núria Tió.
El llibre està bé i li fa honor al títol del premi, és a dir, que és eròtic, molt eròtic, ratllant entre l'erotisme i la pornografia, diria jo... No està malament per passar la diada de Sant Jordi llegint.
Com que el llibre encara no està a les llibreries, només us puc mostrar una de les il·lustracions que apareixen a les seues pàgines.

Feliç dia de Sant Jordi!

Ja tinc la meua minimí!!!

2008-04-21T14:04:00.000-07:00

Per al meu aniversari, la Punti m'ha regalat una minimí, una nineta de 7 centímetres, que és un xicotet fermall per lluir a la roba. Aquesta sóc jo:

I aquest és el procés de creació gravat i muntat per Iñaki:

La Bergo ho va explicar molt bé a l'ADN. Irene fa anys que es dedica a fer manualitats, arracades, bosses, sempre compaginant amb estudis i feina; ha venut en fires, en tendes i fins i tot jo li he fet de comercial a Senyera, jejeje.
Ara amb les Minimís sembla que la cosa "va de bo" i fins i tot l'Àngel Llácer li n'ha encomanat una.
Si voleu fer-li algun encàrrec, ella encantada. Però afanyeu-se abans no pugen de preu, la seua intenció és arribar molt lluny amb aquests dissenys tan graciosos. Molta sort, Punti!!!

He heretat l'esperança (Miquel Martí i Pol)

2008-04-15T02:03:00.000-07:00

He heretat l'esperança dels avis
i la paciència dels pares.

I de tots dos els mots
dels quals ara em serveixo
per parlar-vos.

M'han dit que la naixença em dóna drets
inviolables.
Però jo sóc poruc i sempre em sento
una mica eixalat i solitari.

Visc en un poble petit,
en un país petit
i, tanmateix, vull que quedi ben clar
que això que escric ho escric per a tothom,
i que per mi és com si el món sencer
girés entorn de l'eix dels meus poemes.

Vagarejo tot sol pels carrers en silenci
i cada vespre escolto el cant de les sirenes
des del terrat de casa.

Miquel Martí i Pol: He heretat l'esperança, 1963-1967.

Laura

2008-04-13T12:42:00.000-07:00

Quin moment més emocionant! La cançó és bonica, però imagineu que el Llach us la dedica a vosaltres... segur que us passaria el mateix que a la Laura al final de la cançó.

Manifest

2008-04-11T00:44:00.000-07:00

15 anys sense Guillem Agulló: ni oblit, ni perdó!

15 anys son molts anys. Son massa anys. Sobretot perquè fa 15 anys que ens furtaren una part de cadascú de nosaltres. Una part que mai, irremediable i desesperadament, podrem recuperar, i que ens deixa nus davant la certesa que el mon que ens envolta és moltes vegades injust, cruel i miserable.

Fa 15 anys que uns criminals vils i covards ens deixaren sense el nostre company, amic, fill, germà: Guillem Agulló i Salvador. Només tenia 18 anys. Era massa jove perquè li segaren una vida completa, com també feren amb els seus amics i la seua família: Carmina, Betlem, Carme i Guillem. Ells son les veritables víctimes d’aquest fracàs que alguns volen anomenar democràcia. Nosaltres lis oferim tota la nostra estima i el nostre cor. Perquè sense ells el somni no seria possible.Maleïda aquella data fosca d’abril del 1993 i maleït aquell fosc racó del poble de Montanejos on un grup d’espanyolistes neonazis organitzats compliren amb les ordres dels botxins de la justícia, de la tolerància, de la llibertat. Compliren amb les directrius d’un estat i un sistema que volia, i vol, tancar ferides passades amb cal viva sobre els nostres companys, la nostra història, la nostra memòria.

Avui, 15 anys desprès, cal continuar cridant ben fort que aquell va ser un crim polític i d’estat, que va comptar amb la complicitat i justificació de polítics feixistes, de periodistes feixistes i de jutges feixistes. I aquest crit mai el faran callar mentre no aconseguim reparar la memòria de Guillem amb justícia i veritat. La mateixa justícia que ens ha mancat pels milers d’ assassinats i represaliats pel franquisme i postfranquisme actual. La mateixa justícia que els mancà a Miquel Grau, a Davide, a Martí Marcó, a Roger... i a tants d’altres invisibles per institucions i governs. La nostra tasca avui passa per recordar i lluitar per la memòria dels nostres companys.Però cal ser ben conscients que el millor homenatge que els podem oferir és el de recollir el seu testimoni de combat aferrissat per unes idees, per uns valors de justícia i llibertat, d’emancipació i solidaritat, de defensa d’una terra, d’un poble maltractat com a nació i explotat com a classe. Una lluita, en definitiva, antifeixista i solidària.Aquesta lluita és fa més necessària encara en aquests dies en els que el feixisme i el nazisme reviscolen més que mai, amb agressions, bombes, atacs i pallisses. Feixisme amb cara i ulls, amb partits legals per al sistema com son España 2000 o Alianza Nacional, partits que compten amb militants tan “inofensius” com José Luis Roberto o Pedro Cuevas, assassí material del Guillem. Partits i grups que, malauradament, aprofiten la impunitat que els ofereix policia i jutges en el seu camí d’odi i violència.

No podem perdonar. No hem d’oblidar. Perquè a Guillem el mataren per ser independentista, antifeixista i anticapitalista, per ser un maulet, a un estat on eixe és un delicte amb una condemna massa cara. Odien allò diferent a ells. Odien els anhels i els vents de rebel·lia i dignitat. Nosaltres estimem tot el que això representa.Tant de bo Guillem puguera estar avui entre nosaltres, al seu poble: a Burjassot. I tant de bo poguérem esborrar del nostre mon totes les idees i persones que escampen el seu fastigós tuf a intolerància, racisme i feixisme. I tant de bo no haguérem de témer l’alba del dia amb la nit més llarga, la nit del maleït ball de morts.Han passat 15 anys ja. Però poden passar 20, 25 o 100. Guillem sempre serà ben present al nostre cap i al nostre cor. A la memòria d’aquest poble rebel i digne que es resisteix a la rendició. Eixa és la nostra tasca, la responsabilitat de totes nosaltres: continuar mantenint viva aquesta flama de llibertat. Perquè mai es trobe sol. Perquè aquest no siga el darrer somriure.

Guillem Agulló: la lluita continua!Ni oblit, ni perdó!

Signen: Maulets, Assemblea Terra, Ateneu Popular de El Carme, Ateneu "Arrels" de Beniarrés, Ateneu "La Forca" de Carcaixent, Centre Social "Terra" de Benimaclet, Fòrum per la Memòria del País Valencià, Endavant, Alerta Solidària, COS, Espai País Valencià, Ca Bassot de Burjassot, Ca Revolta, La Canterella de Godella, Assemblea de valencians i valencianes de Montcada, Antifeixistes de l'Horta, antifeixistes.org, Acció Popular Contra la Impunitat, C.A.T, Assemblea de Joves de Pego, Col·lectiu Arrels de la Marina, Casal Popular de Castelló, Grup de Muntanya Viarany, Assemblea de veïns de Benimaclet, Col·lectiu Estrella Roja de Benimaclet, Coordinadora Antifeixista Intercomarcal, Colla de Dimonis de Benimaclet, C.S.A. "El Montó" d'Alcàsser, Intersindical Valenciana, SEPC.

En record de Guillem Agulló

2008-04-10T02:40:00.000-07:00

Fa 15 anys jo encara era una xiqueta però recorde ben bé quan va morir el Guillem. Eren dies de pasqua i jo no entenia molt bé encara com havien pogut matar un tio, només per les seues idees.
Ara han passat 15 anys i continue sense entendre moltes coses.

"El proper divendres farà 15 anys de l'assassinat del jove Guillem Agulló. Fou l'11 d'abril del 1993 quan aquest jove antifeixista i independentista de Burjassot (l'Horta) fou apunyalat mortalment. El seu assassí només complí quatre anys de condemna i recentment es presentà a les darreres eleccions municipals per una partit d'extrema dreta.

Enguany, 15 anys després del seu assassinat, aquesta impunitat s'ha saldat amb més de 600 agressions al País Valencià com les darreres pallisses a immigrants gravades en vídeo, la punyalada que gairebé li costa la vida a un jove de València, l'esvàstica gravada en la cara a un altre jove a Castelló o les desenes d'atacs contra centres socials, llibreries, seus de partits polítics i altres locals de tot tipus. I tot, davant la indiferència mediàtica i governamental que caracteritza aquest país.

Per aquest motiu diversos companys blocaires ens hem decidit a llançar una crida per al proper divendres 11 d'abril. Es tracta d'escriure aquest dia, o durant el cap de setmana, un apunt amb el títol '15 ANYS SENSE GUILLEM AGULLÓ' amb el banner que adjuntem. D'aquesta manera, unint i multiplicant les nostres veus, posarem la nostra engruna de fermesa contra el silenci i la vergonya.

En record de Guillem Agulló.
Perquè el següent podem ser qualsevol de nosaltres."

Prometença

2008-04-10T01:45:00.002-07:00

Mari, te'n recordes quan ja fa molts molts anys, anàvem camí al "Verde" cantant esta cançó i per poc no ens matem???

L'home manuscrit

2008-04-09T05:11:00.001-07:00

Per raons de feina, aquesta setmana ha arribat a les meues mans L'home manuscrit, de Manuel Baixauli, un llibre que recomane als quatre vents per ser atrevit, per ser imaginatiu, per ser innovador i per haver-me "atrapat" des de la primera pàgina. Com que havia d'entrevistar l'autor dimarts al matí, me'l vaig haver de llegir en només un dia, amb la qual cosa quan vaig arribar a l'estudi de Baixauli, a Sueca, encara no m'havia donat temps a assimilar-lo. Així que, si l'heu de llegir, us recomane que no ho feu en només un dia, crec que cal temps per mastegar-lo bé, per assaborir-lo i també per gaudir d'un llibre que ha rebut diversos premis i que n'estic segura de que encara ha de fer molt de camí.
Jo no sóc qui per fer crítica d'un llibre com aquest, només sóc una lectora com qualsevol altra, per això us recomane alguns blogs que acostumen a fer crítica, i que, en aquest cas, en parlen del lllibre: Llegit, El lamento de Portnoy, o Llegeixes o enriqueixes, d'entre altres.

Potser perquè vaig haver d'empassar-me el llibre en un sol dia que aquella mateixa nit vaig somniar que jo era la protagonista de llibre i que jo mateixa tenia un "magatzem de la memòria". Fins i tot, ja desperta i amb el cotxe cap a Sueca, vaig imaginar que jo era aquell jove que anava a entrevistar Josep Palàcios a sa casa i que mai no l'arribava a trobar.

Això no em va passar a mi, jo sí que vaig trobar l'escriptor, li vaig poder fer les fotos i l'entrevista. Manuel Baixauli sí que existeix de veritat. De l'entrevista he de dir que, després de vint minuts de xarrera, l'entrevistat va acabar entrevistant la periodista.

En eixir de l'estudi de pintura de l'escriptor em vaig trobar amb la mateixa llibreria que ix al llibre, com m'havia explicat Baixauli, de sobte hi vaig fer un bot a dins de les pàgines, entre les paraules, enmig de cada lletra... tot el poble s'havia convertit en un mur ple de textos i jo havia d'anar llegint per descobrir la Seua vida, per descobrir els Seus pensaments...

Al cap, una frase: "Has de creure-hi per deixar-te dur per la història"

Un de Catarroja

2008-04-04T03:48:00.000-07:00

Gràcies a Imma, he pogut matar el cuquet de l'Estellès i el mateix dia que vaig escriure el post ella em va regalar tres dels seus llibres. T'estime bonica, has fet que els meus viatges en tren siguen molt més agradables.

Uns dies després Feliu també dedicava un post al de Burjassot, i, quina casualitat, amb el mateix poema.

Doncs bé, aquest post va dedicat a Lluís, més que res perquè ara que he aprés a penjar cançons, sé que a ell li agradaran aquestes de Miquel Gil, un geni que, a més és del seu poble: la gran Catarroja!!

Canviant un poc de tema... que ja tinc portes a ma casa!!! s'acosta la festa d'inauguració...

No hi havia a València...

2008-03-28T17:29:00.000-07:00

Des de fa setmanes sembla que Vicent Andrés Estellés s'ha «colat» en la meua vida. Entre unes coses i altres, en algun moment del dia alguna cosa em fa pensar en ell.
Primer, un llibre: "Quan deixàvem de ser infants" de Gemma Pasqual. Una mirada a la infantesa viscuda del poeta contat des d'un punt de vista intimista i narrat amb molta sensibilitat. En llegir-lo, m'han donat ganes de llegir tota la seua obra, de llegir totes les seues memòries, tinc ganes de més!!!
No obstant això hui m'he quedat amb un pam de nas quan, estant per casualitat en la FNAC, he preguntat què tenien d'Estellés. "RES", m'ha dit molt amable la senyoreta, "s'haurà esgotat tot", ha dit en veure la meua cara de sorpresa. Com que s'ha esgotat? si que és estrany això. Ja sé que hi ha altres llibreries on puc trobar els seus llibres, de fet, en les prestatgeries de ma casa en tinc més d'un. Però aquesta vesprada m'abellia quedar-me un ratet llegint algun dels seus poemes...
Continue. Un altre exemple més de que Estellés s'ha colat en la meua vida és el del Taller de Poesia que van fer dimarts passat al Terra, a Benimaclet, en les seues Falles Populars i Combatives. De pedra em vaig quedar quan entre la gentada que hi havia al bar un xicot se'n va pujar a la barra, amb un llibre a la mà recitant un poema. Com si del Flautista d'Hamelin es tractara, tots els invasors de la barra el vam seguir a la part de darrere del bar, encantats amb els seus versos. Una vegada allà darrere, dos xicots més amb accent mallorquí van seguir el seu recital i ens van seguir encisant amb lletres de Vicent Andrés Estellés... "No hi havia a València, dos amants com nosaltres..." o "Assumiràs la veu d'un poble".
Un gran encert per començar una nit que es preveïa especial.
Ací vos deixe el poema, recitat per l'Ovidi, què gran!

Coincidències

2008-03-22T03:36:00.000-07:00

Primera lluna plena de la primavera, enguany, casualment el mateix 21 de març.

A les 5:36 hores, el Sol ha deixat de trobar-se en l'hemisferi sud i ha creuat l'equador celeste de cami a l'hemisferi nord. Comença la primavera i hem deixat arrere el trist i llarg hivern.

M'agrada la primavera i a més d'ací una setmaneta ja tindrem una hora més de vesprada. M'encanta l'horari d'estiu.

La primavera és el reviure de totes les coses i els colors de tots els colors. La sang viu dintre del cos, mentre tens ganes de fer coses amb una vitalitat diferent.

Enguany, a més, el 21 de març ha estat ben especial, la coincidència de l'equinocci de primavera, la primera lluna plena de l'estació i el començament d'un nou període de Sol. Magnífic.

I damunt, acompanyada d'amics he recordat que a les 5'30 de la matinada del mateix dia del 1979 vaig arribar al món mentre la primavera entrava en ell.

I casualment també el 21 de març és el dia mundial de la poesia...

Un suau calfred m'arriba amb la primavera,

un calfred que recorda el frec dels teus dits en el meu cos.

El primer cant dels ocells es barreja amb el meu desig

de sentir-te novament dins el meu cos.

Passejar pels bancals de tarongers en flor és retrobar

aquells tremolors, fruit de les teues carícies...

Un regal

2008-01-21T07:02:00.000-08:00

Hui us regale un poema...

CANÇÓ DE LA ROSA DE PAPER (Vicent Andrés Estellés)

Ella tenia una rosa,
una rosa de paper,
d’un paper vell de diari,
d’un diari groc del temps.

Ella volia una rosa,
i un dia se la va fer.
Ella tenia una rosa,
una rosa de paper.

Passaren hivern i estiu,
la primavera també,
també passà la tardor,
dies de pluja i de vent.

I ella tenia la rosa,
una rosa de paper.
Va morir qualsevol dia
i l’enterraren després.

Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.

I circulava la rosa,
però molt secretament.
I de mà en mà s’hi passaven
una rosa de paper.

El poble creia altra volta
i ningú no va saber
què tenia aquella rosa,
una rosa de paper.

Fins que un dia d’aquells dies
va manar l’ajuntament
que fos cremada la rosa,
perquè allò no estava bé.

Varen regirar les cases:
la rosa no aparegué.
Va haver interrogatoris;
ningú no en sabia res.

Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.

Adéu Alcoi

2008-01-13T11:13:00.001-08:00

Tant de criticar Alcoi i al final ho trobaré a faltar...

Maribel i Ruben, quin parell!!! Maribel em va fer un curs accelerat de festes d'Alcoi, jo que era incapaç d'escriure més de dos paraules seguides d'una entrada de moros i cristians i ella em va fer un curs accelerat. Després de l'estiu recorrent pobles en festes m'he convertit en una experta. Finalment, el 23 d'abril ja no estaré a Aloci, quina llàstima, ja que m'han dit que eixe dia es para el temps amb la pujada de Sant Jordiet al Castell, "lo més gran", diuen ells. M'alegre que siga Maribel qui ocupe el meu lloc al diari a partir d'ara, espere que ho porte millor que jo, això de currar els caps de setmana.

I Rubén, què dir d'ell?, l'alegria de la festa, el quart poder d'Alcoi, treballant a mil mitjans de comunicació a l'hora, amb una mà el micro, a l'altra la gravadora i al coll la càmera, un crack, sí senyor! El trobaré molt a faltar, ell ha fet que els caps de setmana siguen molt més agradables, sempre em fa riure, no sé com s'ho fa. Ell ha suportat les meues manies, ha aguantat les meues històries i quan necessites que et porte una instantània, ell fa el que faça falta, se'n va a Ibi, s'alça de la migdiada, interromp un dinar de família, deixa de veure els Simpson... però ell et porta la imatge de la notícia. Encara que no ho semble, açò també és Alcoi.

I aquests són alguns dels companys de la premsa local, tots una pinya, amb ells m'he sentit com a casa, m'he sentit una més i m'han ajudat a entendre moltes particularitats d'aquesta curiosa ciutat. Dani, Bea, Lucía, Marilés, Antonio (company de festes), Rubén i Maribel, gràcies per tot. Al final com quedem, Gaspar és el negre??

Una cançó

2008-01-10T15:24:00.000-08:00

Encara no sé com penjar una cançó, tampoc no sé si es pot però almenys vos penge la lletra d'aquesta d'Albert Pla que he descobert aquesta setmana i que m'encanta!!

SOMNIS

Si algun dia

Tu anessis a dormir,

I volguessis tenir

Els somnis més guapíssims

Que es poguessin tenir.

Espera només

A que sigui de nit.

Obre la finestra

I mira al cel.

I tria l’estrella que

T’agradi més,

Que jo hi seré, a dins.

Cuidant de que tu tinguis

Els somnis més guapíssims

Que es poguessin tenir.

I em cuidaré que els teus somnis

Siguin tan fantàstics;

Superguapos; tan, tan màgics...

I que vagis allà on vagis,

I que et passi lo que et passi,

I que somniïs lo que somniïs,

Mai no vulguis que s’acabi.

Tu tria l’estrella que

T’agradi més,

Que jo hi seré, a dins.

Cuidant de que tu tinguis

Els somnis més guapíssims

Que es poguessin tenir.

I que somniïs amb qui estimis,

I que volis i que flotis,

I que corris i que riguis,

Jo faré que en els teus somnis

Hi surtin mils colors

Vermells i blaus i verds i grocs.

Colors brillants però relaxants,

I que tinguis mil sensacions.

Fúcsia... carbassa.

Lila... color transparent.

Rosa... color infinit.

Taronja... roig de llavis.

Violeta... micacu.

I color de gos com fuig...

Any nou i vida nova... almenys això és el que es diu

2008-01-10T03:24:00.000-08:00

Quina manera tan agressiva de començar l'any, no? Doncs aquest va ser el nostre sopar de cap d'any i amb aquest esperit he arrancat el 2008. Disculpeu els meus lectors per aquest blog tan abandonat. Com tothom, jo també en faig propòsits per l'any nou i entre ells està el d'actualitzar més a sovint aquesta bitàcora. Em costa molt fer-ho perquè sempre pense que allò que em ve a la ment cada dia no és prou interessant com per publicar-ho a la xarxa, però això ja s'ha acabat, a partir d'ara qualsevol xorrada que em trobe, que em vinga al cap o que passe pel meu costat serà suficient per obrir un nou post.

Què us sembla la foto? Aquest és el Potxo, un dels més grans cuiners arreu dels Països Catalans, i al seu costat estava el Natx, qui m'ha sorprés gratament amb la seua destressa a la cuina i que ja quasi bé iguala el seu gran amic. Quina gran parella!! Gràcies a ells, vam poder dir adéu al 2007 amb un àpat de primera categoria. Però no només amb bon menjar vaig començar l'any, també amb molt bona companyia.

La Mary suportant les baixes temperatures d'Alcalà del Xúquer

Una passejada solitària a primera hora del matí del primer dia de l'any em va ajudar a prendre el camí amb molta força i crec que encara em dura. De moment, dilluns comence una nova feina que m'il·lusiona, no sé com anirà però almenys crec que la il·lusió és un punt al meu favor. No sé per què però pense que aquest any és el meu, el 8 és un número bonic, i, tot i que sembla una xorrada, per mi és important.
Vegeu? si en realitat, tampoc tinc res interessant que contar. Només una cosa, a tots aquells que no us vaig enviar felicitacions per a l'any nou, ja sabeu que us estime igual i que us desitge el millor. Prompte (abans de l'estiu, espere) faré la inauguració de ma casa, a la qual estareu tots convidat, a què el 2008 és diferent?

Besades a totes i a tots.

Ellas y el Audi

2007-12-16T13:53:00.000-08:00

El cotxe del Vicent. Però on està ell?

Neu a la Font Roja

2007-12-16T09:41:00.001-08:00

Per molts anys!

2007-12-16T08:13:00.000-08:00

Moltes són les coses que havíem de celebrar en aquest sopar tan especial al qual vam estar gairebé tots. Celebràvem, en primer lloc, que ens tornàvem a juntar després de 10 anys que vam deixar d'anar a l'institut. Continuem mantenint els vincles, les quedades són cada vegada a més llarg termini però valen la pena. Si més no, enguany ja hem fet dos sopars.
I després de tants anys encara continuem rient de les mateixes coses. Quina cosa podia provocar plaer més gran que sentir una i altra el riure escandalòs d'Òscar, de veure ballar al David amb les cançons de sempre o de veure Mari tota roja després dels comentaris d'Òscar? Sempre va bé tornar enrere i veure que les coses no han canviat tant, observar que darrere d'unes cares un poc més majors, les vides un poc més estressants o les preocupacions més seriores de cadascú de nosaltres, encara amaguem aquell esperit que ens va fer unir-nos amb tanta força ja fa més de 10 anys.
Aquesta vegada ens ha alegrat l'aparició inesperada del David o de Mireia o la visita fugaç del Jordi. Vam estar contents i això es va notar. És d'admirar que cadascú de nosaltres trobe un moment en la seua vida d' "adult" per retrobar-se amb el passat, un passat que no és tan llunyà i que per a molts de nosaltres ha sigut la millor etapa de la nostra vida. Si, aquella que vam passar al Colomer de l'institut.

I quins sentiments que ens ha despertat a tothom veure a Agnès amb la seua panxeta d'embarassada! Això si que és tota una alegria, una de nosaltres serà mare prompte, i quina mare! I pare! que no ens podem oblidar que l'Òscar serà en breu pare de família, i quin pare! Enhorabona a tots dos, la classe de la línia en valencià comença a tindre descendència! I damunt, seran consogres, que encara no han nascut i l'Òscar ja vol emparellar-los.

El seu poble era Alcoi

2007-12-02T09:37:00.001-08:00

Ahir vaig tindre l'oportunitat d'assistir al cinqué aniversari del Centre Cultural Ovidi Montllor d'Alcoi, per motius de feina, no us penseu que ja m'he fet alcoianeta, però em va agradar estar-hi, em va agradar sentir les veus recordant la figura de l'Ovidi, molts d'ells el coneixien personalment i no com jo, que el conec però perquè anys després de la seua mort he escoltat tota la seua discografia en mp3 una i altra vegada. Ahir al sopar vaig estar molt a gust, compartia gustos, pensaments i ideologies amb molts dels presents, però també discrepava amb altres, malgrat tot vaig poder retrobar-me amb un Alcoi que pensava que només estava a la meua ment. M'explique: abans de vindre a currar ací i de conèixer la gent, les festes, la política i els costums d'ací, jo sempre havia imaginat que Alcoi era diferent a la resta del País Valencià, i tant que ho és però no com jo creia. Amb el temps he descobert que Alcoi no és la ciutat que jo imaginava, també és veritat que jo desconeixia molts de les seues particularitats. No vaig a entrar ara en detalls però pensava que a Alcoi tots eren com l'Ovidi, que estimaven la nostra llengua i la nostra cultura i que Alcoi era un reducte en extinció de la província d'Alacant. No cal dir que era jove i tenia uns ideals i potser era també molt ignorant. Ara, en aterrar a Alcoi me n'he anat adonant que és una ciutat com qualsevol altra però amb les seues «coses», no vaig a dir que tot és negatiu, ni molt menys, però entenc que molts alcoians es desentenguen de ser-ho o que siguen «alcoians no militants», com vaig sentir dir ahir al sopar. El fet és que ahir vaig descobrir un Alcoi que em va recordar el que jo pensava abans d'aquesta ciutat i tot gràcies a l'Ovidi, em vaig emocionar quan parlàven d'ell com si jo fos d'Alcoi, com si Ovidi haguera estat amic meu, com si s'hagués mort ahir mateix, i això, potser em va ocòrrer perquè encara hi havia anit alguna espurna de la flama que deixà l'Ovidi en els nostres cors. Ovidi era així «perqùe volia» i feia «crítica i autocrítica» del món que l'envoltava perquè ell era «un actor, un músic, un cantant i un paiasso» que ens empeny encara a tirar endavant.
En eixir, vaig poder contemplar aquesta bonica postal des del pont de Sant Roc i vaig pensar que potser a Alcoi encara queden coses per les que lluitar, i dic Alcoi, tot i no ser d'ací com si digués Xàtiva, Catarroja o Genovés, potser ho dic perquè el seu poble, el poble de l'Ovidi era Alcoi.

Mireu quina coseta!!

2007-11-29T07:24:00.001-08:00

Penge les fotos promeses de Llorenç però ja pare, que em cau la baba, a l'altre post promet escriure algo de trellat, que no vol dir això que presumir de nebot no tinga trellat... però prompte actualitzaré el blog com cal que ja va sent hora. Fins prompte!

Ja està ací Llorenç!!

2007-10-18T14:23:00.000-07:00

Llorenç ha triat un dia de pluja per vindre al món, tot i això l'hem rebut molt càlidament. Lamente la qualitat de la foto, perquè se m'ha oblidat la càmera amb els nervis i aquesta és amb el telèfon mòbil. Però tranquils, que la tia Cris us mostrarà més nítidament aquesta coseta tan bonica, i a les seues cosinetes Paula i Sara també. Felicitats Míriam i Moisès!!!

Continua plovent

2007-10-12T06:03:00.000-07:00

Ja sé que el blog acabarà semblant Canal 9 si continúe parlant de pluja però és que hui és una ocasió especial. A Senyera feia molts anys que el riu no passava tan ple i que hi havia tanta expectació per veure'l, de fet, últimament ja no passava ni aigua.

Quan era xicoteta i arribaven els mesos de setembre i octubre i amb ells les pluges fortes, si, aquelles que per a Canal 9 són un "rosari de problemes" i que sembla que s'acabe el món, doncs al meu poble amb les pluges el riu baixava amb força i, fins i tot, alguna vegada se n'ha eixit del seu cabdal. Era costum llavors, alçar-se de matí, agafar el paraigües, posar-se les botes d'aigua i acostar-se a vore el riu, on vas? et preguntaven, a vore el riu, contestaves. Era la frase més repetida durant aquells dies. I allà et trobaves a tota la gent, homes i dones de totes les edats, xiquets i xiquetes, tothom allà observant amb preocupació el color de les aigües i pensant que potser si plovia per dalt el riu se'n podria eixir ací, quan deien dalt es referien a Albaida.

Hui he tornat a viure eixes sensacions de quan era menuda, fins i tot he sentit les mateixes olors que aleshores i com no, he escoltat els mateixos comentaris. Els homes majors que parlen sentenciant que açò no és res i que a més serà bo per a la taronja. M'ha sobtat el comentari d'una dona major que deia que l'aigua era blanca i que per tant, venia d'Albaida, si hagués sigut roja, deia, seria perquè vindria de Barxeta. Quines coses s'aprenen en un matí plujós a la vora del riu!

M'ha agradat tornar a sentir tots aquestos comentaris, hui no he pogut anar a treballar per la quantitat d'aigua que hi havia a la carretera i per això m'he quedat al poble, encara com perquè m'hauria perdut tot açò, no hauria tornat a reviure tantes emocions i sensacions, que encara que semblen una tonteria, m'omplin de felicitat. Més curiós ha estat després quan he anat a prendre café al lloc de sempre, m'ha sobtat que al pub tothom parlava del mateix, els més jovenets que mai ho havien vist quedaven bocavadats al veure el Castellet rodejat d'aigua i el pontet que travessa el riu totalment cobert. El poble estava commocionat, com dirien a Punt de Mira.

Ha estat un matí divertit i, afortunadament només ha quedat tot en una anècdota, el riu no se n'ha eixit i Senyera resta tranquil·la i vigilant que el Castellet no quede incomunicat. I no com deia la cançó popular "Senyera no és Senyera...", que contava en 1923 se'n va eixir el riu Albaida i .... M'heu de perdonar, senyeruts i senyerudes, però no em sé la cançó així que si algú em pot ajudar....

Plou

2007-10-11T16:10:00.000-07:00

Plou i sóc incapaç de dormir, i no perquè no tinga son, no.

M'agrada escoltar el so de la pluja, des d'ací, des del llit, i no vull adormir-me.

Cada vegada plou amb més força i jo cada vegada tinc menys ganes de dormir.

La pluja mulla el carrer, i l'olor de la terra m'arriba tot i tindre la finestra tancada.

Un tro trenca amb la monotonia de les gotes damunt de les basses.

I continúa plovent, i cada vegada més fort.

No puc anar-me'n a dormir i perdre'm aquest espectacle de la naturalesa.

Un llamp il·lumina la meua cambra a través dels vidres.

M'he vist a mi mateix al llit, amb els ulls oberts i concentrada en la música.

Una música trista però a la vegada joiosa, plou a fora i jo estic a dins.

La pluja no em mulla però m'envaeix.

No vull que pare de ploure.

No vull que es faça de dia.

No vull que el sol trenque la màgia d'aquesta nit tan bonica, una nit amb banda sonora inclosa.

Demà no voldré alçar-me per anar a treballar.

Mirant l'horitzó

2007-10-09T14:51:00.000-07:00

Un matí qualsevol d'un dia qualsevol, m'alce i mire a la llunyania,

m'agrada trobar-te, m'agrada escoltar-te, m'agrada sentir-te.

Me parese increible lo que estais hasiendo

2007-09-18T02:11:00.000-07:00

jejejejejejee

La fura, espectacular

2007-09-16T01:52:00.000-07:00

Ahir vaig anar a Sueca, al MIM, per veure l'espectacle Imperium de la Fura dels Baus. No els havia vist mai, i em moria de ganes. Sort que al final vaig poder anar-hi perquè vaig quedar realment impactada i mira que ja m'havien advertit i sabia que anava a ser un espectacle molt fort, però mai m'ho haguera pensat així.
No vaig a contar-la perquè si teniu oportunitat l'heu d'anar a veure, però em va agradar molt el fet de convertir-te en un mes de la posada en escena, qui sap on està la línia que separa l'espectador de l'obra? Està realment separada?
La Fura trenca amb tots els convencionalismes, tant de contingut com de forma, amb ells no existeixen barreres, s'eliminen totes els normes del teatre, però et fa reflexionar fins a quin punt tot allò que vivim cada dia és o no teatre.
No vaig a entrar amb més anàlisis però és un tema interessant, com també ho és el contingut de Imperium, que d'una forma realment bèstia porta a l'escena la violència de l'home contra l'home però en aquest cas representada per dones.
Si teniu l'oportunitat, aneu a veure-la, però això si, porteu-se una samarreta de recanvi i si patiu algun tipus de malaltia cardiovascular o esteu embarassades, millor que es quedeu a casa.

La Sénia Teatre

2007-09-03T23:49:00.000-07:00

Us recorde que al blog http://www.laseniateatre.blogspot.com/ podeu trobar les imatges i la crònica de l'estrena teatral de BESOS el passat 26 d'agost. Els que no vau estar per veure-ho no sabeu el que us vau perdre...

Un passeig per Núria i pel Ripollès....

2007-09-03T08:10:00.000-07:00

Enguany no he anat de vacances a Formentera, i no per falta de ganes. Però no està malament canviar de tant en tant i, entre unes coses i altres, al final vam triar la Vall de Núria per passar les úniques cinc dies que tenia de vacances. Després de quatre dies intensos de festes del poble, assatjos de teatre i representació de l'obra, vaig fugir cap al Pirineu Català amb la Mari i la Rosa amb la intenció de desconnectar de tot.

Després de més de 7 hores de cotxe, per culpa de la congestió de l'autopista més cara de l'estat, a la fi arribàrem a Queralbs, un xicotet poble de pedra enclavat a la falda de la Muntanya i l'última parada del tren cremallera que arriba a Núria. Famolenques com estàvem vam devorar el menú que ens oferien a Can Constans: un arròs negre amb calamars, unes creïlles amb allioli i uns bolets barrejats amb nosequè. I clar, no podia faltar el vi de la casa, un vi tinto que ens va servir per anar-nos-en ben contentetes a fer la migdiada. Teniem moltes ganes de veure coses, però entre les tres no havíem dormit ni 6 hores la nit anterior, i el que va davant va davant.

L'apartament que havíem llogat era perfecte, teníem unes vistes i una terrasseta envejable. Així que vam fer la compra per passar allí una setmaneta de luxe, és clar, no podien faltar les botelletes de vi per a cada nit, ni la botelleta de Brugal.

I clar, el millor del ron és que no deixa ressaca, i així, el primer matí ens alçàrem ben disposades per mamprendre el que seria un dia molt dur. Després del típic desdejuni a la terrasseta començàrem la pujada al santuari de Núria. Al principi molt bonic, però el final és va fer molt molt dur, van ser 3 hores cara amunt, i clar, ahi es notàven els rons, els cigarrets i les festes. La Meri, era l'única que semblava estar en forma i estava més fresca que una Rosa, clar, com a França no ixen per la nit... El camí va ser dur, però valia la pena, els paisatges eren impressionants i no podíem deixar de parar en cada racó per observar-ho tot amb detall. Això si jugant al Veo Veo i cantant també vam fer el camí molt més amè, això tenint en compte que aleshores encara no havíem trobat la cançó del viatge.

Una vegada dalt, vam veure que era molt xulo però ja no podíem més i vam passar de seguir investigant, i molt menys de seguir pujant per fer més rutes de 3 hores que es podien fer des d'allí. Vam optar per trobar un bon lloc a la gespa i dinar i fer, de nou, la migdiada allà tirades. També vam aprofitar per omplir les botelles d'aigua de Núria, que segons diuen, és la Verge de la Fertilitat. Alguna de nosaltres en va beure més del compte, altres, en canvi, no volien ni sentir-ne parlar.

El dia següent el vam aprofitar per fer turisme en cotxe, molt millor per a la salut, és clar. I com plovia, ens vam dedicar a visitar Ripoll i Sant Joan de les Abadesses amb les seues respectives esglèsies i monestirs romànics. Molt bonics, però per a la Meri tots iguals. Al final del dia vam continuar la nostra ruta en cotxe pels encantadors poblets de la Vall de Ribes i vam descobrir Planoles i Nevà, dos xicotets pobles amb unes cases i unes esglésies precioses, també romàniques, clar. I un cop allí, gairebé sense adonar-nos-en vam trobar una hípica i de cop i volta ens vam trobar fent una ruta a cavall en companyia de Jordi, el guia que ens va explicar un munt de coses sobre la zona i sobre la seua manera de viure.

I en compte d'anar a Girona, com teníem previst dijous, ens vam quedar encara pel Ripollés, on tens quedàven encara moltíssimes coses per veure. I de nou, una ruta a peu, aquesta vegada cap al cim de Coll de Jou i per un camí de vaques. Haguérem arribat fins a dalt si no és perquè de sobte ens vam adonar que les vaques podien córrer tant com nosaltres i vam baixar corrents, sort que no ens va gravar ningú en vídeo perquè de ben segur que ens hagúeren tret en un programa d'eixos de la tele.

El mateix dia, com no havíem tingut prou amb les vaques, vam continuar fent una altra ruta, però ara amb bici, la veritat és que estes xiquetes volien matar-me. Però no sense abans fer el nostre dinar del viatge a un restaurant de menjar casolans, que si pernil d'ànec amb foie, que si degustació de formatge, que si xai al forn, que si xurrasco... Ideal per després fer la Ruta del Ferro amb bicicleta. I clar, com no, una servidora havia de endur-se un souvenir del viatge: les cames plenes de blaures i no sé si el cap també una mica trastocat. Si voleu una recomanació no intenteu fer fotos mentre aneu damunt d'una bici, perquè després passa el que passa quan el de davant frena i no te n'adones.

I amb una nova botella de Brugal vam arribar a l'última nit a l'apartament de Queralbs. De la peneta que ens feia, per poc que no ens l'acabem sencera, i així vam acabar, escoltant música del telèfon mòbil, jugant-se a les cartes a qui li tocava dormir al sofà i cantant la que per fi, va ser triada la cançó del viatge.

Bo, sens dubte un viatge inoblidable en el qual el bon rotllo ha sigut la part més important, i això que no és fàcil conviure tres dones les 24 hores durant 5 dies, sobretot si a una li entra la mala llet després de caure un bac amb la bici.

El que compta és que tornem amb ganes de més i amb la sensació d'haver aprofitat al màxim la companyia de dues amigues, i el lloc, encara que no importava, ha estat un encert.

Un passeig per la Murta...

2007-09-03T06:09:00.000-07:00

Era un dia d'eixos raret de temps que ha fet aquest estiu, un dia que s'estava de categoria perquè no feia ni molt de sol ni molta calor. Vaig aprofitar la visita de la Xeli al meu poble per pegar una volteta per la Murta. S'agraeix passar un dia a la muntanya en aquestes dates que tothom se'n va a la platja.

Tota la vida ha estat ahi aquest indret i només fa dos anys que el vaig descobrir. És una passada, una de les poques meravelles de la natura que encara queden vives a la Ribera. Esperem que dure i que les urbanitzacions que a poc a poc van intimidant aquest paratge no hi arriben mai.

Va ser una passejada molt agradable, tant per la vista com per la companyia.

La Vall de la Murta es troba en la Serra Corbera, entre les serres del Cavall i de la Murta i es troba molt a prop de les valls de la Casella i d'Aigües Vives.

Des d'aquest punt, el del Monestir que apareix a la foto, es poden fer diverses rutes, però això ho vam deixar per a un altre dia, així que si algú s'hi apunta....

Torne!!!

2007-09-02T02:42:00.001-07:00

Torne a la xarxa!!!

Després de mesos i mesos desconnectada, he decidit tornar. No hi ha cap raó per la qual vaig deixar d'actualitzar el meu blog, però supose que em feia gossera o potser no tenia res interessant que explicar. Ara tampoc, no cregueu que ompliré el blog de continguts novedosos i atractius però escriuré i ja està. A Pilar li dec la història de ma casa, i a Àlex un passeig per Formentera així que m'hauré de posar les piles. Supose que amb el mes de setembre tots fem un esforç per carregar les piles i fer-nos un munt de propòsits difícils de complir però jo me n'he proposat uns quants i la veritat és que per a estar a 2 de setembre no està gens malament. Almenys ja he publicat una entrada nova al blog, encara que hauré de fer un "bando" (com diuen al meu poble) per avisar, perquè imagine que estareu tots cansats d'entrar i no trobar res nou, no Xeli?

Bo, ja estic ací que és el més important!

La foto és de les dos perles més boniques del món, Sara i Paula, que prompte tindran un cosinet, Miquel o Llorenç, encara no se sap.

somni

2007-05-10T04:15:00.000-07:00

He tingut un somni molt molt estrany, si l’haguera escrit de seguida potser m’haguera eixit alguna cosa molt xula perquè en eixe moment em veia com obligada a escriure-ho, sentia que el que m’estava passant era digne d’abocar-ho a paraules i fer-ne un relat, un conte o fins i tot una pel·lícula.

Si, ja que sé que sona estrany i fins i tot fantasiós, però no havia tingut mai eixa sensació, sentia que jo mateixa era la protagonista d’una història i eixa història m’ha fet passar molta por. N’estic penedida de no haver transmés eixes emocions en eixe moment perquè ja se sap que els somnis s’obliden, però a mi m’ha trasbalsat el dia i per això he decidit escriure-ho.

Ja dic que no recorde les sensacions ni la història però si que he recuperat alguns elements, sobretot un: una casa. No sé si es tracta de ma casa, la que m’he de fer, o la dels meus pares. Potser siga una barreja de les dos cases perquè sempre han tingut molt de literari estes dos cases i sempre jo en sóc protagonista.

Per una banda la meua futura casa sempre m’ha fet por, potser per aquella experiència adolescent que vaig tindre allà, quan vaig sentir o vaig creure sentir una veu que cridava el meu nom. Només pensar-ho m’acollone tot i que sé que segurament serien al·lucinacions.

I per altra banda, la casa dels meus pares, ma casa, sempre m’ha inspirat molts contes i llegendes, potser pel que té d’històrica i potser també perquè a partir de la publicació del llibre del poble he sabut coses de ma casa que han fet que últimament haja pensat més en l’assumpte i m’haja imaginat com seria la vida ací fa 400 anys, sembla increïble, eh.

La qüestió és que en el meu somni jo era la protagonista i quedava atrapada per la casa, estava tan presa per ella que no podia eixir-ne i al mateix temps que no podia escapar tampoc podia despertar del son. Era com quan fas la migdiada i estàs desperta però al mateix temps no pots alçar-te i continues dormint.

Finalment m’he despertat molt alterada, m’he imaginat que d’açò podria fer-ne una història, he pensat tot seguit en el Resplandor, eixa gran pel·lícula en la que Jack Nickolson és el protagonista de la seua pròpia història de por. L’hotel és l’escenari, eixe hotel que parla, com parlava ma casa en el meu somni.

Senyera no és Senyera...

2007-05-02T15:35:00.000-07:00

Els senyeruts i les senyerudes ja podem estar més contents encara del nostre poble, ara ja tenim història. No vol dir això que no la tinguérem ja però amb la publicació d'este llibre ja ens coneixem un poc més.

El primer capítol situa Senyera entre el riu i els horts de la Ribera i a partir d'ahi ens permet fer un viatge en el temps. Només fullejant-lo m'he adonat que estime un poc més el meu poble, perquè Senyera no són només les festes patronals, el cafenet al pub o els passejos pel terme, Senyera, com tots els pobles té la seua història i per tant, com deia Raimon, té uns orígens i una identitat.

Pel llibre, he sabut que els senyeruts i senyerudes van lluitar amb els maulets en la Guerra de Successió i que va ser un dels pobles que va patir les represàlies de l'exèrcit borbònic i això fa que m'enorgullesca dels meus avantpassats.

Ma casa, era al segle XVIII, pràcticament l'única del poble, era un palau que pertanyia als Marquesos de Benemeixix. Sabia que ma casa tenia història, però amb el llibre podré descobrir tots els secrets de la meua actual llar. Fent una ullada ràpida per les seues més de 300 pàgines, me n'adone que parla de l'orígen del seu nom, Senyera, que malgrat que tothom ho associe a la bandera, es tracta d'una evolució lingüística: Senia Era. I és que just davant de ma casa, enmig de la Plaça Gran, hi havia una sénia que havien construit els moriscs i de la qual es trobaren restes arqueològiques. D'ací ve Sénia era i ja no és... Seniera.

Aquestes i moltes altres coses aniré descobrint en quan comence este viatge cap enrere, un viatge per la història, per la nostra història, per la meua història.

Per cert, una de les coses que més m'ha sobtat en la presentació del llibre és l'afirmació de l'autor, Abel Soler, de què el Castellet, eixa muntanya que vigila el terme de Senyera i pertany a Castelló de la Ribera, en algun temps ha sigut terme de Senyera... interessant, no? L'autor ens ha animat a reivindicar el que és nostre, a partir d'ara començaré a difondre esta idea i a lluitar pel Castellet. CASTELLET SENYERUT, JA!!!

Un passeig per la muntanya...

2007-04-16T09:26:00.000-07:00

Fa dies que intente escriure quatre ratlles sobre el viatge de Pasqua i ja han passat més de dos setmanes i res, i això que estic de vacances.

Res, penge un parell de fotos i avant, que diuen a Castelló. He estat al Pirineu català i les fotos són de la ruta a peu que vam fer per la Vall de Taüll per veure la ruta del romànic, em va agradar moltíssim.

També la travessia per la neu que férem al Parc Nacional d'Aigües Tortes i l'estany de Sant Maurici va ser xulíssima, amb molta neu, sort que Ximo "el muntanyero" anava ben preparat perquè la resta... A més a més, havíem d'anar amb compte que Natxo no se'ns endugués per davant en una de les seues entrades a l'estil Puyol.

Un viatge molt agradable, per a repetir, he quedat ben contenta sobretot pels companys de viatge, gràcies per acollir-me, amics, ha estat tota una experiència amb banda sonora inclosa.

Grup de Teatre La Sènia

2007-03-26T09:58:00.000-07:00

Demà és el dia Mundial del Teatre i quin millor dia per anunciar la creació d'un nou grup de teatre amateur creat a Senyera.

El Grup de Teatre la Sènia naix per iniciativa d'un grup de gent del poble amb ganes de fer coses, amb inquietuds, i, sobretot per la necessitat de donar-li a Senyera un caire més cultural.

Fa uns mesos que hem començat a assajar una divertida obra, vam començar forts, amb un sopar que ens va donar ales per treballar de valent. Els assajos segueixen amb més o menys èxit, però seguim endavant i per a les pròximes festes del poble el Grup de Teatre la Sènia debutarà amb el seu primer espectacle.

Esperem que siga el principi d'una llarga trajectòria. Hem de fer renàixer al poble eixa inquietud cultural que, si no fos per la Banda de Música, estaria molt amagada.

A partir d'ara trobareu més informació a www.laseniateatre.blogspot.com

Molts ànims companys!

Ens apaguen la tele...

2007-03-26T08:10:00.000-07:00

Dissabte Lluís Llach ens deia el seu últim adéu a Verges, demà el País Valencià haurà de dir adéu a TV3.

El Govern valencià clausurarà demà els repetidors de la televisió autonòmica catalana i davant aquest anunci només s'obté el silenci de les veus crítiques, la passivitat dels de sempre, els que haurien de fer un poc d'oposició encara que només fos per dignitat. Ara que venen eleccions no els convé que els valencians comparen informacions. TV3 no és perfecta però almenys els seus informatius no són pura propaganda electoral. No hi ha cap motiu per a tancar una cadena amb un contingut televisiu de qualitat, un 0% de matèria rosa, i reconeguda com a un exemple a seguir les demés cadenes autonòmiques.

Demà el Govern valencià apagarà la tele de ma casa i la de moltes altres cases. Encara que a molts no els entre en el cap, no ens calen subtítols o doblatges per entendre la televisió des del nord, per què no paren de posar fronteres o no hi ha?

No només m'impediran veure "El Cor de la ciutat" i "Ventdelplà", podré viure sense saber si els Peris tornaran a estar junts o si l'Ester trobarà viu el seu fill, però què passa amb les entrevistes de la Mònica Terribas a "la nit al dia" o amb els documentals dels "30minuts"? No podré fer la migdiada sense l'Albert Om, la Cristina Puig o la Màbel Martí a "El Club"... Si no fos per TV3 m'haguera perdut el concert de Lluís Llach del dissabte passat.

Hem de fer alguna cosa, demà serà un dia trist per als valencians, castellonencs i alacantins. Volem TV3 al País Valencià!!!

Més informació:
http://www.lletjos.org/volemtv3/

10 anys

2007-03-12T10:43:00.000-07:00

Fa ara 10 anys que vam deixar el Josep de Ribera, 10 anys que vam abandonar aquell vell edifici que havíem ocupat durant quatre anys, aquella classe del “palomar” que ja semblava casa nostra.

Ha passat molt de temps però encara molts els recordem com els millors quatre anys de la nostra vida. D’eixos anys han quedat molt bones amistats, la prova és que encara hui quedem per sopar, com si fórem un grup d’amics.

No ens ha faltat temps per parlar dels records d’aquells anys, dels professors, dels viatges i... sobretot d’aquelles festes que començaven pel matí i acabaven a la gasolinera de la plaça de bous comprant més “sangría Don Simón”.

Cada vegada ens costa més quedar tots junts, però el resultat sempre val la pena. Cadascú fa la seua i és difícil fer coincidir a tothom, però això ens dóna peu a organitzar-ne un altre ben prompte, així que els que no heu pogut vindre, no us preocupeu, que abans de l’estiu podem tornar a quedar.

Van ser quatre anys molt especials de les nostres vides, recordeu quan cantàvem aquell cançó de Raimon:

“Hem viscut ben junts,
Ara fa ja molts anys,
Qui sap que ens portarà,
Què ens portarà demà...

I volem viure Junts...”

Fins prompte amics!

Tot l'enyor de demà

2007-02-13T09:16:00.000-08:00

Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
— Demà m'aixecaré potser,
i heus aquí el que m'espera:

Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de
coixí,
i una rialla fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja els tramvies
i els baixa,
tot corrent.

I el carter,
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.

I les dones del barri,
matineres,
qui travessen depressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.

I després l'adroguer,
qui treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els diu: — Ja ho té tot?
I les noies somriuen,
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.

I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous,
i no anirà a l'escola.

I els cavalls assenyats,
i els carreters dormits
sota la vela amb punxa,
que dansa en el seguit de les roderes.

I el vi que tants dies no he begut.

I el pa,
posat a taula.
I l'escudella rossa,
fumejant.

I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.

Tot això bé m'espera,
si m'aixeco,
demà.

Si no em puc aixecar,
mai més,
heu's-aquí el que m'espera:

— Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.

Joan Salvat-Papasseit

Només va ser un "fins aviat"

2007-02-11T08:40:00.000-08:00

Mai haguera pensat que estaria tan a prop de Lluís Llach, no només per la foto, sino perquè ahir vaig viure tot un somni: vaig poder compartir amb ell les notes de Campanades a morts.
Gràcies a la Banda de Música de Dénia, que em van donar l'oportunitat de ser un més d'ells, ahir es va convertir en un dels dies més màgics de la meua vida.

L'espectacle va ser molt emotiu, però durant tot el dia vaig poder estar ben a prop d'ell, als assajos i les proves de so. Va ser molt especial per mi tocar amb ell "Campanades a morts", un réquiem per un fatídic episodi històric que també he conegut a través de les seues lletres.

Lluís Llach la va compondre la nit del 3 de març del 1976, quan a Gasteiz la policia va matar a 5 sindicalistes i van ferir de bala centenars d'ells. Feia més de 3 mesos que Franco havia mort, però aquell dia la policia estatal es va comportar com si el dictador fos viu. En conèixer la notícia Lluís llach va compondre Campanades a morts per denunciar aquest acte de terrorisme d'estat.

Ahir en un acte per la memòria històrica, Campanades a morts va tornar a sonar de la mà de Lluís Llach acompanyat per la Banda de Dénia i l'Orfeó Valencià Navarro Reverter.

Alícia, gràcies per este dia tan especial...

Fins aviat

2006-11-19T10:35:00.000-08:00

Si em dius adéu, vull que el dia sigui nét i clar...

Era només una adolescent quan em vas encisar amb les teues lletres, han passat molts anys, molts recitals, moltes vesprades tancada a la meua habitació somniant amb la teua música, m’has acompanyat als meus viatges i avui t’he hagut de dir adéu.

Et vaig descobrir pel meu germà, a qui li furtava els teus discos i cintes i amb qui vaig anar al meu primer concert. Ell em va portar de la mà a un món que desconeixia i pel qual vaig caminar sola fins avui.

Avui, a València, m’has dit adéu. Ha estat un comiat ben especial, i, com si els nostres pensaments estigueren connectats, has anat cantant tot allò que en silenci et demanava. Gairebé tres hores de concert han estat suficients per complaure els meus desitjos, tot i que ben bé, m’hi haguera passat tota la nit allà.

Només començar has anunciat que, després de 40 anys damunt d’un escenari, no volies que aquest cop fos diferent, que fos més nostàlgic que altres. Però a mi un nus m’ha pres l’estomac quan m’ha vingut al cap que seria l’última nit que et veuria, l’última nit que t’escoltaria i l’última nit que et sentiria. He volgut gravar a la meua ment cada paraula pronunciada, cada nota tocada i cada sentiment que volies transmetre. Per si això fora poc, he volgut deixar escrit tot allò que he sentit durant la nit. Sent que no podré dormir en tota la nit, l’emoció m’envaeix encara.

Has començat recorrent la Geografia del seu cos i has acabant tombant l’estaca, que calia haver tombat fa molts anys. No ha faltat l’homenatge al blau de la mar, la mare del mar. El Maremar s’ha fet present també per dur-nos a Ítaca, en un viatge que no s’ha fet massa llarg.

L’amor no ha pogut faltar en una nit com aquesta, el Núvol blanc que li regales a la mare, el clavell que tens per mi o l’amor pel teu poble, Verges. “És veritat que fa vergonya dir-se humà i és veritat que t’estimo així com ets...”

No has pogut deixar de banda els amics en una nit ben especial, t’ho he sentit explicar moltes vegades i encara avui m’he emocionat en sentir-te parlar d’en Miquel Martí i Pol, qui tant ens ha ajudat a entendre la poesia. No me’n recorde la cançó francesa que has cantat, la que a ell tant li agradava i la que us feia cantar a les reunions d’amics.

Sempre queda un fil és la cançó que li ha posat música a la pel•lícula sobre el Salvador Puig Antich. Jo no havia nascut encara quan el van matar d’aquella manera tan bèstia i la història la conec per tu, com tants moments històrics que no he conegut però dels quals me n’he fet una idea gràcies a les teues cançons i els teus discursos als concerts. Tampoc entenia l’avi Siset, a qui se li escorxaven les mans per intentar tombar una estaca. Jo no he hagut de tombar cap estaca, i admire aquells que van estirar tots junts per tombar-la, però em preocupa que un dia com avui ha calgut que la tornares a cantar, perquè potser aquella estaca no va caure del tot, continuarem estirant...

Una crida a la Tendresa sempre cap en els temps que corren. En un món de presses, d’insults, d’enfrontaments, de guerres, de combativitat; un món de preocupacions en el que no cap la tendresa, el dolç batec de la tendresa, la tendresa que ens cura quan fa por la solitud. Un calfred em recorre el cos quan pronuncies eixa dolça paraula. La màgia incombustible de l’amor: la tendresa

Ja te n’anaves però has tornat i jo, inquieta ja a la meua butaca he baixat per estar ben prop de l’escenari, per estar ben prop de tu, i llavors... “si em dius adéu, vull que el dia sigui nét i clar,... que tinguem sort i que la vida ens done un camí ben llarg”. Un carpe diem que m’arriba a l’ànima i que em persegueix i jo allà, escoltant-te per última vegada...

Després d’haver invocat als astres, als estels, només amb “un desig d’amor, un poble i una barca”, has pronunciat un t’estimo ben particular. No em faces triar la meua cançó preferida perquè em seria molt difícil triar, però aquesta: Amor particular, puc dir-te que és una de les més belles cançons d’amor que he sentit mai.

No podries anar-te’n sense deixar-nos un missatge, un consell: “nosaltres som els somnis dels nostres avis, per tant, la qualitat dels nostres somnis serà la vida dels nostres nets. Somnieu!”

“Aprendre a estimar-se la vida i que res no acaba si tu no vols...”

Gràcies, Lluís, gràcies per tot el que m’has ensenyat! Torna aviat!

...Que tinguem sort i que la vida ens doni un camí molt llarg.

Un passeig pel terme...

2006-11-13T22:59:00.000-08:00

És novembre i no fa fred. M’alce de bon matí, acostumada a matinar durant la setmana, hui no m’he pogut quedar al llit fins ben tard, com era la meua intenció. Reste uns minuts entre els llençols decidint com encarar un nou dia. Hui no és dia de fer feina.

Tot i no tindre res a fer, un neguit m’impedeix quedar-me gitada o tornar-me a dormir. Òbric els finestrons i mire el cel. Un cel blavós m’indica que lluirà el Sol.

Mentre desdejune rumie les meues opcions i finalment decidisc que eixiré de casa, no puc desaprofitar un dia com este. Caminant, deixe el poble enrere i creue el Riu Albaida pel nou pontet. Com ha plogut, baixa un poc d'aigua, tot i que no ha plogut massa per dalt. Mon pare m’explica que tota la vida havia estat allà este pont i que cada any, a la tardor, quan venia riuada, se l’emportava el riu i l’havien de tornar a fer. Ara ja feia almenys 30 anys que no estava i, per tant, el Castellet quedava molt lluny del poble, incomunicat.

El pont em permet arribar a peu i en poc de temps a la Font Amarga, des del camí es divisa un paisatge de camps de tarongers interminable. Ma mare m’explica com jugava de menuda per ací. Una gran casa atalaia el terme, el Castellet i el riu que arriba fins el poble del costat. Allà, m’explica ma mare, vivien els amos de la muntanya i de tota l’horta que l’envolta, eren els senyorets que venien de la ciutat.

A la Font Amarga estant, recorde que jo també jugava allà de menuda. En Pasqua, venia a regolar la mona. Em rente la cara amb esta aigua, que és bona per a la pell, segons el que sempre he sentit dir a ma casa. L’aigua raja de la muntanya, sempre m’ha sobtat molt que fóra amarga, quines coses que té la naturalesa.

El camí de tornada el faig un poc més llarg, en compte de fer-lo recte, li pegue la volta al Castellet. El Castellet és l’única muntanya que es veu des del poble i ara, rodejant-la, me n’adone que no és tan gran com jo la veia quan era menuda. Amb els meus germans i mon pare, veníem cada any per Nadal a recollir molsa per fer el Betlem, ara ja feia anys que no venia.

Com no podia ser d’una altra manera, faig una aturada per provar el tresor de la comarca, les seues taronges. Em deixe aconsellar per mon pare, no sé com s’ho fa però ell sempre sap quines són les més dolces. Em diu de quina classe són, cada any m’explica com s’han de diferenciar però sempre ho oblide. Les clementines que em menge em saben a glòria, allà asseguda al costat de la sèquia no tenen el mateix sabor que quan me les menge per berenar al pis de la ciutat.

Arribe a casa ben contenta de no haver-me quedat dormint, estranya per tots els records que m’han vingut a la ment però feliç de poder gaudir de tants luxes a prop de casa.

Salvem el Xúquer II

2006-11-06T08:17:00.000-08:00

Hui és un dia trist per als habitants de la Ribera, per a tots els valencians i valencianes. El riu Xúquer ha deixat de circular.

Hui ha passat allò que estàvem anunciant des de fa temps. El riu Xúquer no porta aigua en un tram de varis quilòmetres entre Antella i Carcaixent.

S’ha assecat literalment. Hem pogut comprovar aquest fet recorrent el llit del riu pel que no passa ni una gota d’aigua.

Mentre, aquesta primavera i estiu passat, a la Manxa es consumien centenars d’hectòmetres cúbics de l’aqüífer de la Manxa Oriental per regar dacsa, alfals i altres plantes altament consumidores d'aigua, subvencionades per la Política Agrària Comuna i d’escassa rendibilitat social. També al País Valencià els múltiples pous il·legals esquilmen el riu i els aqüífers. L’aigua que després li falta al riu.

La Confederació va elaborar un pla de sequera que repartia l’aigua, deixant als intocables de la Manxa amb el 95% dels recursos utilitzats la temporada anterior i als regants tradicionals valencians i manxecs amb un 40-55% d’aquests recursos.

Del que ningú es va recordar va ser del riu. Ningú va parlar d’assegurar-li un cabal ambiental mínim que evitara les mortaldats de peixos, la llentilla d’aigua i resguardara aquest ecosistema. L’albufera segueix el mateix camí que el Xúquer.Diuen que la Confederació volia evitar a tota costa que el riu s’assecara a Albacete, entre Alarcón i el Molinar, com va passar al 94. Paradoxes de la vida, resulta que ara se’ls seca a València, al seu curs baix, a la Ribera Alta. Però ja sabien que passaria, no fa molt van ser advertits per Xúquer Viu de la situació dramàtica per la que travessa el riu.

A partir de Carcaixent ja torna a haver líquid, que no aigua. És el procedent dels vessaments urbans i industrials de Carcaixent, Alzira ... Una claveguera.

3/11/2006

Salvem el Xúquer

2006-09-16T07:29:00.000-07:00

El Xúquer ha estat sempre el riu valencià per excel·lència, el cor de l'aigua per als valencians. Per ell mateix aporta la meitat de l'aigua de tot el País Valencià. Durant molts segles, ha alimentat una agricultura llegendària d'horts, arrossars i tarongerars. Ha mantingut l'Albufera sana i plena de via. I després de tot açò, encara arribava a Cullera viu i amb força, fertilitzant la mar i renovant la sorra de les platges.

El Xúquer ja no dóna mes de si. Degut a la falta de cabal, el tram entre Albalat de la Ribera i Polinyà està cobert de llentilla d'aigua. Ja han aparegut peixos morts al pont d'Alzira degut a la falta d'oxigen de les aigües. No es tracta d'un episodi de contaminació, sinó de falta de cabal.

Qui gasta més del que té al final es queda sense res. Tanta irresponsabilitat és intolerable. Cal un nou Pla de Conca que establisca un cabal ecològic i evite desastres com el d'aquest final d'estiu. Tenint l'exemple del Segura tant prop, sembla impossible que no s'haja fet res per evitar la mort del Xúquer. Manifest Xúquer Viu.

Paris II

2006-09-06T13:17:00.000-07:00

Un passeig de 8 dies per Paris, ens ha donat per a molt, els primers dies com si la ciutat anara a desaparèixer en breu, vam recórrer els seus carrers eufòriques, vam veure tot el que s'havia de veure: la Torre Eiffel, Nôtre Dame, els museus d'Orsay i el Louvre, Versailles... tot.

Després, més tranquil·lament vam poder gaudir de la ciutat sense pressa i aprofitant per veure el que se'ns posava davant sense presses.

Mon grand Paris

2006-09-05T12:01:00.000-07:00

Les cafés crèmes du matin,
Montparnasse, le Café du Dôme,
Les faubourgs, le Quartier latin,
Les Tuileries et la Place Vendôme.

Paris, c'était la gaieté, Paris,
C'était la douceur aussi.
C'était notre tendresse.
Paris, tes gamins, tes artisans,
Tes camelots et tes agents
Et tes matins de printemps.

Edith Piaf

M’ha agradat retrobar Paris, els seus carrers, els seus jardins, les seues places... tot és gran a Paris. Tot i que ja em conec ben bé la ciutat, m’ha encantat tornar a passejar per la vora del Senna, escarbant entre llibres vells. Tot i la massificació de turistes, no està mai de més fer un volt pel barri bohemi de Montmartre, on els artistes i pensadors es donen als plaers intel·lectuals i de l’art...

Diuen que és la ciutat de l’amor, de la llum, de la música... és una ciutat per gaudir, fins i tot de la multitud que cada matí arreplega el metro. Impressiona com una ciutat pot ser tan gran per baix també, no et canses de pujar a un tren o a un altre, o caminar per un corredor sense fi per tal de fer un transbordament.

I si tant enamora la ciutat viva, la ciutat morta no deixa d’impressionar. Parle d’un dels cementeris de la ciutat, el de Père Lachaise. En entrar fas un bot enrere en el temps per trobar-te amb Chopin, Delacroix, Edith Piaf o fins i tot, amb Jim Morrison. I allà estan tots, en una muntanya de làpides i panteons, tots ben col·locadets i ordenadets allà. Fins i tot, et donen una guia a l’entrada perquè pugues saludar a tants genis i personalitats parisencs que allà habiten. En principi dóna un poc d’impressió però a la fi, t’acabes acostumant i fins i tot t’agrada.

A Paris cal caminar i caminar per trobar-te ben a gust, per notar que tu també formes part de la ciutat. Vages per on vages sempre trobaràs algun edifici grandiós o algun raconet amb encant, però cal investigar per descobrir tants i tants amagatalls que guarda la ciutat, raconets per pensar, per cantar, per somniar, per llegir, per escriure...

Ja he tornat!

2006-09-05T11:37:00.000-07:00

Ja he tornat, després d’aquest parèntesi del mes d’agost, provocat per la gossera de l’estiu, la calor i les tres setmanes de vacances, m’he decidit a escriure alguna coseta al blog.

Ahir vaig tornar a la feina, la depressió post-vacacional no ha sigut tan traumàtica com esperava, tot el contrari, potser m’ha vingut bé un poc de normalitat, de rutina, d’hores ocupades...

Les vacances bé, enguany no ha sigut com l’any passat, que no vaig parar de viatjar. Aquest estiu, un únic viatge, a Paris... quina ciutat!! I des d’allí una escapadeta a la regió de Champagne.

Per què no torne a passar...

2006-07-25T04:48:00.000-07:00

Hui he tornat al pujar a la línea 1 del Metro de València. Encara no ho havia fet des de l'accident del passat 3 de juliol. No és que tinga por però si que em dóna un poc de mal rotllo pensar tot el que van patir els viatgers, que com jo, estaven dins d'aquella cova.

He agafat el metro a Campanar i he anat fins a plaça Espanya, éren les 6.40 del matí i feia molta calor dins del vagó, jo no sé si és que no va l'aire condicionat o, simplement no en té. No vaig a queixar-me ara de les males condicions d'esta línea perquè ja porta fent-ho molta gent en este últim mes, però és que hi ha per a això i per molt més.

Potser el que hauríem d'haver fet és queixar-nos molt abans i no arribar a esta situació, no arribar a tindre por d'agafar el metro. Potser si s'hagueren invertit els 60 milions d'euros que s'han gastat en la visita del papa en millorar la línia 1, ara no hauríem de lamentar vícimes.

Si fora així, potser ara no hauríem d'anar a manifestacions com la que s'ha convocat per al pròxim dijous... tanmateix, allí estarem.

MANIFESTACIÓ
"EN RECORD DE LES VICTIMES ACCIDENT 3/07”
“PER UN FERROCARRIL SEGUR, PÚBLIC I SOCIAL”
“MÉS INVERSIONS, JA!”

DIJOUS 27 JULIOL 19,30 HORES
PLAÇA DE SANT AGUSTÍ
VALÈNCIA

VOLEM LA VERITAT
"Perquè 43 persones són molts morts en un país que es pretén europeu per a que un govern no assumesca responsabilitats, ni presente ningú la seua dimissió, ni es donen explicacions satisfactòries del què va passar i com, ni s'explique a l'opinió pública com és possible que per a la seguretat de les persones no hi haja diners i sí per a grans obres públiques i esdeveniments diversos, ni s'oferesquen solucions clares per a que no torne a passar."

I demà al FIB...

2006-07-20T09:35:00.000-07:00

Hui comença la dotzena edició del Festival Internacional de Benicàssim. Hui ja m'he pegat una volteta per allí i la veritat és que l'ambient és una passada. La calor també és una passada, hui per poc no em socarre allà esperant la meua acreditació.

Demà aniré ja als concerts, quines ganes! És la primera vegada que vaig, i a més m'hi passaré tot el cap de setmana. El cartell diuen que és de luxe, jo no hi entenc massa de música però espere gaudir al màxim de tots ells. Lluís, diu que els Pixies són el millor grup del món, i també m'abelleix escoltar Morrissey, Depeche Mode i Franz Ferdinand...

I clar, pel dia a gaudir de les platges i a conèixer fibbers de tot el món! Ja us contaré!

Morir en cap de setmana

2006-07-18T05:15:00.000-07:00

No es pot morir en cap de setmana als hospitals del País Valencià, i menys si és estiu. Si un es mor dissabte, s´ha d´esperar que arribe dilluns o dimarts perquè un metge forense, un personatge obscur i desconegut que deu pensar que el dolor de les famílies sols es pot produir en dies laborables, certifique no-sé-què que ja han determinat altres metges i permeta que el seu cos puga ser tornat als seus perquè, ells també, descansen. A l´Hospital General de València sembla que no hi ha diners, ni ganes, perquè un metge forense estiga sempre localitzable. David, que ens ha deixat avui dissabte pel matí, haurà d´esperar-se a una cambra freda fins que dilluns o dimarts un desconegut l´autoritze a vindre a Senyera. Mentre, ací l´esperem tots, trencats en molts trossos, impotents davant la mort i també davant una Administració inútil i ineficaç, impersonal i insensible, llunyana. És possible que, després de tots els diners emprats setmanes enrere, un valencià no puga ser enterrat perquè no hi ha diners per a forenses de guàrdia? Sí, sí que ho és. Adéu, David.

-Moisès Martínez i Chordi. Senyera. (Cartes al director. Levante-emv. 18/07/06)

Un passeig per la ciutat...

2006-07-06T11:30:00.000-07:00

Amb un somriure es pot canviar el món i amb una bicicleta es pot plantar cara al desenvolupament i les despeses energètiques excessives de les ciutats actuals.
Els protagonistes de la pel·lícula ambientada a València viuen a cavall entre la ciutat que tenen i la ciutat que volen tenir. La bicicleta és la seua arma de lluita, una lluita néta, senzilla i optimista.
La bicicleta posa nom a les persones en una ciutat deshumanitzada que ha apostat pel progrés i pel canvi sense tenir en compte de què esta feta la urbe, sense tenir en compte la gent.
Un ciclista retirat construeix bicicletes a partir de peces velles que ha arreplegat al llarg de la seua vida, fins i tot li regala a Ramon, un xiquet de 12 anys, una bici nova a canvi d’arreplegar la seua vella. El personatge que interpreta Sancho Gracia conserva un esperit de reciclatge semblant al de les nostres iaies, que aconseguien fer noves peces de roba de més de 10 anys.
Aurora viu al barri marítim de la ciutat, allà té les seues veïnes, el seu barri, les seues olors, les seues vistes..., allà té sa casa. Aurora torna a pujar a una bici als 70 anys i això la fa pensar, la fa reflexionar i la fa canviar. Se n’adona que, tot i l’edat, encara està a temps per canviar la seua vida, per tornar a ser feliç i per lluitar pel què vol. Vol viure a sa casa, una casa que volen enderrocar per acostar la ciutat a la mar. Ella ja hi viu a la mar, ella vol ser feliç, li agrada el seu barri, i voldria que, igual que Ramon recicla les bicicletes algú reciclara el seu barri sense necessitat de tirar-lo al fem.
Històries senzilles són les que fan de la ciutat una ciutat amb caràcter amb personalitat. Una bicicleta amb el seu mecanisme ben senzill pot canviar el sentit d’una societat complexa.
M’ha agradat veure València al cinema, m’ha agradat veure la llum que desprén una ciutat que no reconec i que he trobat a la gran pantalla. Potser la pel·lícula estiga carregada d’utopies impossibles que poden deixar de ser-ho, només calen persones amb nom i cognoms que lluiten i reivindiquen allò que són i allò que volen.

Una finestra al món...

2006-07-05T13:35:00.000-07:00

A la fi m’he fet un blog. Seguint l’exemple d’alguns amics, he decidit crear-me un espai a la xarxa, un espai per pensar, per gaudir i per somniar.
Des d’ací, des del meu raconet, intentaré fer-vos arribar tot allò que em passa pel cap, tot allò que veig i tot allò sent...bo, tot no, perquè ja sabeu que el meu cap centrifuga ràpid, però vos faré xicotets resums.

A poqueta nit

2006-07-05T10:13:00.000-07:00

S'horabaixa, el capvespre, l'hora de berenar, el crepuscle vespertí... S'apaga a poc a poc, sense deixar indiferents les mirades que casualment assisteixen a l'espectacle. A la mar, a la muntanya, a la ciutat, enmig dels tarongers, a la voreta del riu, al terrat de ma casa, a través de la finestra... Estiga núvol o clar, sempre fa goig veure com s'amaga darrere de les muntanyes, dels arbres, dels edificis o veure com suaument es deixa caure a l'aigua.
L'altre dia, contemplava com desprenia un violeta i un blau que es fonien en una mar immensa, hui veig com lluita per deixar-se veure enmig de gratacels i grues disfressat de taronja, potser demà els núvols m'impediran dir-li adéu.
És l'hora del canvi, és l'hora dels colors, és l'hora de l'apagada...és l'hora violeta.