L'art de brofegar

No fa vent, ni plou, ni fa sol.
No és blau, ni roig, ni gris.
No és dolç, ni aspre, ni salat.

És i prou.

Aleshores, gairebé, veritat.
Gilipolles, sense vergonya, rematats.
Ignorància, incultura, indecència.

És i prou.

Parada tècnica

L'Inquiet ja fa mesos que va arrancar, de fet, ja està escalfant motors de nou, però aquest blog es va quedar estancat aquell mes de novembre, que ja sembla que faça una eternitat.
Una de les raons, que no l'única, de la meua deixadesa és potser el motiu d'aquest post, i és la incompetència de les companyies telefòniques al segle XXI.
Fa poc més de sis mesos que m'he trasllada a ma casa i encara no tinc Internet... i no és perquè no ho haja demanat, no. La meua primera telefonada al 1004, de Telefónica, va ser allà pel mes de novembre. Després de dues setmanes, aproximadament, em van respondre que no era possible posar-me la línia ADSL, que a ma casa no hi havia cobertura.
Quèeeee???!!!
Això com pot ser?
Jo em vaig quedar a quadres, és clar. No em semblava normal que els meus veïns en tingueren i jo no. Què passa, que per ser un poble menut no tenim dret a fer ús de les noves tecnologies?
Després d'insistir durant mesos, he seguit buscant alternatives però ara resulta que l'única opció que tinc és Telefónica i l'última explicació d'aquesta és que no tenen prou "caixetes" per a més línies i que fins que algú no es done de baixa jo no en tindré. Jo no em crec el que m'estan dient, no m'ho crec!!! I què passa a les grans ciutats? a les finques de 50 pisos? Realment crec que el que fan és oblidar-se'n dels pobles rurals. I jo, vinga fer peripècies per buscar una xarxa, amb antenes com les de la NASA i coses per l'estil...
I clar, imagineu la cara que se'm queda cada vegada que veig a la tele l'anunci d'aquell que es queda a dormir al bar i tot amb el seu pinxo d'internet! I jo sense poder treballar a ma casa! Si, si, perquè si els de Telefónica em posaren Internet m'estalviaria almenys 250 km a la setmana, o bé deixaria d'envair la casa del meu germà per fer la meua feina a distància. Ja em ric per no plorar.
Bo, ara ja sabeu perquè més o menys he deixat d'escriure al blog. No promet que l'actualitzaré més sovint perquè ja em coneixeu i sabeu que no és veritat, però la intenció és el que compta i sinó, ja sabeu que em podeu trobar al facebook, que és el que està de moda! Això si, entre quan no tinc feina, eh! (això és per a Natx i German). Un altre dia parlarem del facebook, o la pèrdua total de la intimitat, del GH, de Orwell...

ARRANCA L'INQUIET

Ui, que ja no me'n recordava que tenia blog!!! Açò d'estar en l'atur és molt estressant, no tinc temps per a res, jejeje. Aprofite que passe un moment per la xarxa per recordar-vos que avui comença la quarta edició de l'Inquiet, l'únic festival de cinema en català del món i a més, una iniciativa molt molt lloable de l'equip de la Casa de Cultura de Picassent. Tota pedra fa paret, ja sabeu, i events d'aquest tipus són molt necessaris per a la nostra cultura.

Feu-li una ullada al programa, hi ha coses interessants: documentals, pel·lis, curts... i fins i tot projeccions dins la piscina dins de la secció lliure.

Ens veiem a l'Inquiet!!!

Un passeig per la Serra Mariola

No vam trobar les caves però almenys vam menjar mores. I que bones!!!

Després de l'estiu i cansada del sol i platja, el que realment abellix és passetjar per la muntanya i quin indret més adient que la Serra de Mariola.

Agres és un poble amb encant, d'eixos que no et canses de visitar. Sempre m'havien dit que la Cava Gran, enfilant el Montcabrer era per a veure, i aquesta va ser la meua intenció. Però en això es va quedar, no sé com ho vam fer que vam pujar i pujar serra amunt i al final no vam trobar res. Sort que de camí ens vam trobar aquestes magnífiques mores, que van suplir la bellesa de la cava. Un altre dia serà.

Per acabar el dia, i ja tornant cap a casa ens enfilem cap a la Vall d'Albaida i ens parem a Bocairent. La vista des de la carretera és única, quin conjunt de cases més bonic, allà enclavat en la muntanya. Les covetes del moro també les deixem per a un altre dia, és tota una experiència endinsar-se per aquells passadissos tan menudets. La foto és de quan vaig anar en Pasqua.

Pendent queda, per tant, la cava gran d'Agres, les covetes del moro i com no, l'herberet en Bocairent.

Tornar

Em passe la vida donant disculpes per la manca de constància en l'actualització del blog, què hem de fer! A principis d'agost em vaig prometre a mi mateixa que aprofitaria les vacances per deixar algun escrit que altre, però res, no hi ha hagut manera. També cal dir que amb el trasllat a ma casa, que m'ha ocupat molt de temps, he hagut de renunciar a Internet i, per tant, ja no és tan fàcil poder escriure un post des del sofà... tot i això, no deixa de ser una excusa més.
Ara no escric des del sofà, sinó des del treball, ja que la tornada no ha sigut tan dura com pensava i de moment, cal tocar fusta, encara no han arribat les jornades estressants de feina, més bé al contrari. Almenys jo sí que he tornat de vacances i no com altres.
Podria aprofitar aquest post per contar-vos el mes d'agost: la casa, el teatre, el viatge a formentera, les festes del poble, etc. Però tampoc es tracta d'avorrir-vos així que no sé realment de què parlaré.
De moment, pararé atenció en una cosa que m'ha sobtat a la tornada de les vacances. Me n'he adonat que hi ha moltes coses que no canvien, com per exemple la persecució del diari El Mundo cap a les llengües minoritzades i sobretot la seua obsessió pel català. Des de la difusió d'aquell Manifiesto por el la Lengua Común, tot i que la cosa no venia de nou, que no han parat amb aquesta agressiva campanya contra la notmailització lingüística a les comunitats amb idioma propi. Realment penseu que el castellà està en perill d'extinció? Mireu el que proposava Toni Cucarella al seu blog.
Repassant hui la premsa m'he trobat amb una notícia que m'ha fet riure (o plorar, segons com ho mires), el titular diu El colegio público Son Caliu no permite hablar español en el centro ni a los padres. L'encapçalament de la pàgina ho diu ben clar: PROHIBIDO ESTUDIAR EN ESPAÑOL. Algú es creu que en una illa com Mallorca i en un poble com Calvià, on la majoria dels seus habitants són alemanys o anglesos, algú els prohibisca parlar el castellà? I encara més, el subtítol de la notícia diu que aquesta mateixa escola pressiona les famílies que no compleixen la normativa excloguent-les de viatges i celebracions pel centre. Em costa de creure, la veritat.
No és que em sorprenguen aquestes notícies, la veritat, ja hauríem d'estar ben acostumats al tractament tan groc que fa aquest diari, el pitjor de tot és que amb titulars així no m'estranya l'odi que estan generant en els lectors de cara als catalans, gallegs i bascos.
De fet, el que més em sorprén és que no diuen res de què al País Valencià obliguen a impartir una assignatura en anglès, en detriment del valencià i del castellà, en aquest cas també s'està prohibint estudiar en castellà, no? Aquest tema, per cert, mereix un post a banda, no? Perquè ja em diràs tu quina frickada és aquesta de traduir les classes a l'anglès... Juan José Millàs ho ironitza molt bé en aquest article.
Bo, i fent repàs a la premsa de hui també m'he rist llegint les declaracions de Fernando De Rosa, diu que agilitzarà el cas Fabra, jejeje. Que per cert, quina jugada que han fet els del PSOE i el PP amb el Consell General del Poder Judicial, no se'ls escaparà res, no. Si és que al final, les 7 diferències entre els partits estan cada vegada més difoses, per si algú ho dubtava, clar.
Ui, crec que ja ho tinc prou per hui, que si m'estiren de la llengua...

Vacances... i blog

Per fi, estic de vacances i per fi, podré actualitzar el blog. Disculpeu aquells que heu estat entrant durant aquests dos mesos i s'heu trobat a l'home damunt de l'ordinador, sense cap altra novetat, ja m'ho heu dit molts, eh. Perdoneu, però és que han estat uns mesos un poc vertiginosos. Ja sé que sempre hi ha un moment per escriure unes parauletes, però volia fer-ho bé i en tranquil·litat. I la preparació de bodes (i no m'he casat jo), la casa, el teatre, i sobretot les hores que he passat al treball m'han impedit dedicar-hi uns minutets. Això sí, el blog del teatre, sí que l'he anat actualitzat. Aquests post tampoc no serà massa profund, però és només per advertir-vos que tornaré.

Aquesta setmana segurament ja me n'aniré a viure a ma casa, només falta l'última neteja i el trasllat d'allò més necessari. Per als interessats, us diré, que de moment no hi ha data per a la festa oficial d'inauguració. Això sí, aniré convidant-vos a poc a poc perquè vingueu a passar una estoneta agradable a la fresqueta de Senyera.

P.D. Vos deixe unes fotos fresquetes dels xiquets més bonics del món sencer!! I una altra del Riu Albaida, quan passava aigua al mes de juny, ara està més sec que sec.

65 hores!! el que faltava...

Aquesta és la innocentada de la setmana. Per si no féiem prou hores a la feina sense cobrar, ara resulta que per llei la jornada laboral arribarà a les 65 hores. Però de què van aquests polítics? En què pensen?

Diuen que l'ampliació de les hores es negociarà entre l'empresari i el treballador, però, qui ho garanteix això si ara damunt la llei els dóna la raó.

El tema és seriós, així que ja està bé de parlar de l'Eurocopa, de la crisi o de l'uniforme escolar, perquè si continuem així veurem qui té temps de viure.

Potser aquesta és la solució, com diu la meua amiga Lídia, al problema de les hipoteques; és a dir, ens comprem una tenda de campanya, la muntem a l'oficina i venem les nostres cases, que vos sembla?

Tant de parlar de l'horari europeu i històries i ara què fa la UE? No havia quedat clar ja que no per més hores treballades es produeix més i que les jornades laborals interminables l'única cosa que provoquen són baixes per estrés, accidents de trànsit per cansament i infelicitat perenne? Com quedem?
Esperem que la cosa es parle i que la pressió social ajude a que el Parlament Europeu no ho ratifique, pel bé de tots.